dijous, 21 de juliol de 2016

La centralitat de la "nova Convergència" és la clau de la seva supervivència










'Convergència Democràtica de Catalunya' era un bon nom. Però 'Partit Demòcrata Català' també ho és. I el nom de 'Partit Demòcrata Català' es diferencia clara i distintament respecte a 'Demòcrates de Catalunya'. M'imagino que el logotip d'ambdues formacions polítiques també serà plenament desigual. Aleshores, per què tot aquest renou nominalista de part de 'Demòcrates de Catalunya'?

Dit això, l'esforç de la "nova CDC" per trencar amb el Pujolisme i corrupcions passades està en marxa. El "nou PDC" hauria de continuar en la centralitat per marcar perfil propi en l'eix social. 

Què vol dir això?

Doncs, que el Partit Demòcrata Català, a diferència d'Esquerra Republicana de Catalunya, hauria d'aconseguir embastar un discurs engrescador que aglutinés tant a votants de centreesquerra com de centredreta. No s'hauria de tocar tot allò que funcionava de la "vella CDC". Per tant, el model de partit seria "d'arreplegueu-ho tot"basat en autoposicionaments sociològics de centre. Centristes, liberals, sociodemocràtes i social-liberals s'haurien de sentir còmodes. La "nova Convergència" no necessita "creients", sinó recuperar electors perduts per començar a remuntar.

Per un altre costat, el PDC s'equivocaria en una pugna amb ERC per veure qui és més de la ceba. El refundat partit independentista té la guerra perduda en aquest front. En canvi, el Partit Demòcrata Català pot demostrar que es pot ser independentista sense caure en radicalismes. Tirar pel dret sense tenir un inequívoc percentatge de vot independentista favorable significaria l'auto-defenestració dels "nous Convergents".

La centralitat en l'eix social i el seny en la dimensió nacionalista és el gran repte del Partit Demòcrata Català, si vol sobreviure.   

Fèlix Torras

   

dimarts, 7 de juny de 2016

Debat en singular dels pesos pesats pel 26-J



No hi haurà debat electoral entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez en els propers dies. Aquest és el llistó de PP i PSOE pel 26-J. 

Almenys Pablo Iglesias i Albert Rivera van donar la cara en un "face to face" en el programa "Salvados" de l'Évole diumenge passat. La "nova política" no és el que s'esperava, però tampoc es pot titllar de covards als seus principals actors. 

No es pot dir el mateix de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez. Si no fos pel "problema català", els seus partits polítics s'arriscarien a uns resultats electorals d'allò més galdosos. No obstant, "el procés" i la baixa forma de la "nova política" maximitza vots pel PP i PSOE. I amb això ja es conformen per afrontar els propers comicis; sense obviar el "tú más" de tota la vida, i sense mirar-se a la cara, esclar. 

L'estratègia del PP i PSOE és clara. Mariano Rajoy y Pedro Sánchez a la nevera el màxim de temps possible en campanya electoral. S'han de conservar frescos pels casposos mítings per a simpatitzants i afiliants. 

Javier Arenas, vicesecretari nacional del PP per assumptes territorials, va proposar una campanya sense els tradicionals cartells electorals i de només 10 dies per motius d'estalvi. Hi hauria una altra versió: la pretensió del PP de fer invisible el "careto" de Mariano Rajoy pels carrers de pobles i ciutats. 

En definitiva, un únic debat a quatre de presidenciables pel proper dilluns 13 de juny és la màxima oferta de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Si no donen més de si...

Fèlix Torras

  

dimarts, 31 de maig de 2016

El trencament de CDC amb el passat



CDC ha fet molt bé en optar per la refundació del partit. A més, ho ha fet de manera democràtica, mitjançant les bases del partit. No es podia fer millor. 

Convergència Democràtica de Catalunya quedava massa lligada a Jordi Pujol i Soley. Per tant, la refundació del partit és una bona forma de trencar amb el Pujolisme. La part fosca de l'expresident Pujol era una llosa insoportable pels convergents del present. A partir d'ara, potser, la nova CDC podrà de mica en mica remuntar el vol.  

La davallada en eleccions supramunicipals ha estat la nota dominant de la CDC postpujolista. Tot i que CDC ha estat el partit polític que més canvis adaptatius ha fet, per emmotllar-se als canvis sociològics en l'eix nacionalista des del 2012, no ha parat d'obtenir desenganys electorals. 

CDC començarà de zero i amb lideratges de categoria. Malgrat tot, els èxits electorals a curt termini pot ser que no es produeixin. No obstant, la CDC d'Artur Mas ha demostrat que escolta la gent. Ho va fer durant el 2012 i en els anys posteriors. Les primàries del "Superdissabte" del 21 de maig van ser una nova mostra d'aquest saber escoltar. 

Des de l'inici del "procés", CDC només recull decepcions electorals; però sembra amb destresa, encara que sigui contradictori.    

Fèlix Torras 

dilluns, 15 de febrer de 2016

Dimitirà el senyor Rajoy?



La dimissió de la senyora Esperanza Aguirre com a presidenta del PP de Madrid no té cap mèrit. És el que havia d'haver fet fa temps. Però encara li quedava quelcom de vergonya a l'expresidenta del PP de Madrid, en un país en què les responsabilitats polítiques sembla que no existeixin. 

Semblaria obvi que el senyor Mariano Rajoy fos el següent a dimitir en el PP. Però en política no s'ha de donar res per descomptat. Perquè el virus antidimissió està ben arrelat a la política espanyola. Per tant, allò que és obvi en altres països septentrionals d'Europa, a Espanya encara no. 

Si el senyor Rajoy es segueix aferrant al poder com una paparra, es perjudica a si mateix i al seu propi partit en aquests moments. 

La senyora Aguirre no és una figurant més del PP, sinó un pes molt pesat. L'estrip en el sac de vots del PP ja està fet, per on s'extravien sufragis cap al buit, que podrien arreplegar Ciudadanos. 

El senyor Rajoy podria esmenar-ho amb la seva dimissió, amb tantes responsabilitats polítiques per assumir. La senyora Aguirre li ha mostrat el camí a seguir de manera evident. Tanmateix, això és política. I el President del PP i del govern en funcions, Mariano Rajoy, no té pendent cap Junta General d'Accionistes, que el pugui fer fora per la seva descontrolada gestió. 

Només un beneit o algú molt altiu no dimitiria amb l'oportunitat que la seva coreligionària li ha obert, tenint en compte l'estat actual del PP i el bloqueig de la política espanyola.

Dimitirà el senyor Rajoy?

Fèlix Torras

   


dimecres, 3 de febrer de 2016

Dones de ferro


Soraya Sáenz de Santamaría 2015b (cropped).jpg

Ara mateix, PP i PSOE es troben sense lideratges consistents per arribar a consensos amb altres formacions polítiques per desencallar la investidura a la presidència del govern espanyol.

Les identificacions amb els grans partits de govern han caigut en picat. Només tenen el vot assegurat en les franges de més edat. Però l'electorat més jovenívol o amb esperit crític -desencantat amb els macropartits PP i PSOE- s'estima més llençar-se a la piscina amb els nous partits, que no estan podrits pel sistema. 

Per tant, PP i PSOE necessiten donar un cop d'efecte important i immediat per sortir del seu estancament. 

No disposen de massa temps. Però tenen ferro dins les seves files. Dones de ferro, més ben dit. I ho podrien aprofitar.

Soraya de Sáenz de Santamaría pel desgastat, sense grapa i amortitzat Mariano Rajoy per la dreta. I Susana Díaz, pel guapo però simplicíssim mitiner Pedro Sánchez, per l'esquerra.

CDC tenia un problema en el supòsit que "Junts pel Sí" no hagués assolit l'acord d'investidura in extremis amb la CUP, i s'hagués anat a noves eleccions amb candidatures separades. El desgastat President Mas no tenia un delfí de la seva envergadura per substituir-lo amb garanties de reeixir. 

Passa tot el contrari amb el PP i PSOE. Soraya Sáenz de Santamaría podria fer revifar el PP, amb la seva innata clepsa i fortalesa, com a presidenciable per a la Moncloa. I Susana Díaz recorda el natural do de gents i carisma d'en Felipe González, per recuperar vot perdut. 

Ara bé, res canviaria amb el tema polític de Catalunya amb Sáenz de Santamaría i Díaz al capdavant. No obstant, PP i PSOE podrien afrontar les presumptes noves eleccions generals amb possibilitats reals de millora de resultats electorals respecte al fracàs del 20-D i les seves conseqüències. 

L'interès racional i propi de PP i PSOE passa per lliurar el poder a senyores de ferro, que aquests decaiguts partits tenen la sort de tenir. 

Sáenz de Santamaría per la dreta i Díaz per l'esquerra, són dones suficientment preparades per ostentar l'auctoritas i manifestar la potestas

Fèlix Torras  



dilluns, 25 de gener de 2016

Pablo Iglesias, torero



El toreig de Pablo Iglesias al PSOE y PP és l'apunt més destacat en aquest període d'investidura per a la presidència del govern espanyol fins avui.

Pablo Iglesias pot agradar gens, poc, bastant o molt. Nogensmenys, el seu lideratge no solament és beneficiós pel seu partit, sinó que posa al descobert, de manera humiliant, les mancances estratègiques de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez sobre què s'ha de fer.

El pitjor enemic del PP és la mancança de lideratge de Mariano Rajoy. El pitjor enemic del PSOE és la debilitat, incapacitat i falta de lideratge de Pedro Sánchez. 

En canvi, Pablo Iglesias es troba en el seu element. El líder de Podemos es belluga com peix a l'aigua, usant l'ampli ventall de mitjans de comunicació, per llençar els seus missatges. Tot allò que diu és amb sentit per a diferenciar-se del PSOE i PP.  

Feia temps que cap polític espanyol portava a col·lació el terme 'plurinacional'. Pablo Iglesias, almenys, surt del guió fixat sobre Catalunya des de Madrid.   

Mentrestant, PSOE i PP s'assemblen com dues gotes d'aigües en aquest nou context de fragmentació parlamentària de la política espanyola. Els clixés suats sobre creixement econòmic o recuperació de l'ocupació, continuen sent moneda corrent davant dels mitjans de comunicació. 

Pedro Sánchez i Mariano Rajoy es cobreixen de glòria, perquè actuen com si encara estiguéssim en període de campanya electoral.

No cal dir que PP i PSOE -i també el decaigut Ciudadanos- tenen el mateix posicionament sobre Catalunya. És a dir, porta tancada amb pany i forrellat al diàleg, i manteniment de l'actual statu quo.

Populars i Socialistes podrien pactar per evitar eleccions, ja que les seves diferències polítiques -tal com els seus líders es projecten en els mitjans de comunicació- són irrisòries.

Però la cultura del pacte, o pactisme, no forma part de la idiosincràsia política espanyola. I el model alemany de pacte entre la socialdemocràcia (SPD) i els conservadors cristians (CDU) queda fora del marc de referència de la cultura política espanyola.

Mentre, qui dia passa any empeny. O dit d'una altra manera, el partit polític Podemos s'agrada i agrada a votants que encara no l'han votat mai. 

Pablo Iglesias podria passar de torero a posar-se quadrat en cas de noves eleccions. 

Fèlix Torras 





   

divendres, 15 de gener de 2016

Nova política... O Mas de lo mismo




Els referents de la denominada nova política continuen volent-se diferenciar, ara sí, dins les Corts Generals. 

Podemos, principalment, amb les seves inaudites posades en escena per fer arribar els seus missatges a la ciutadania.

Podemos segueix sent el partit més avantatjat en recursos estètics per diferenciar-se de la resta. 

Els de Pablo Iglesias són els més innovadors, i de llarg, en l'ús d'un original llenguatge per convèncer a través de la imatge televisada. Efectivament, uns cracs del màrqueting polític. 

D'altra banda, Podemos s'ha endrapat sense esforços a Izquierda Unida. I el PSOE encara fa massa olor de resclosit. El vell partit socialista hauria d'anar espabilant, perquè Podemos pixa colònia com aquell qui diu. 

Ciudadanos va patir el vot útil en les Eleccions Generals del 20-D. I continua en caiguda lliure. No es percep cap vis de canvi en la formació d'Albert Rivera. S'ha convertit en una fotocòpia del Partit Popular. Ara mateix, no es veuen diferències entre el vell PP i el modern Ciudadanos. 

Albert Rivera i els seus van fagocitar a UPyD. I el PP podria fer el mateix amb el partit taronja, perquè tot allò que vol representar Ciudadanos ja té
amo, el Partit Popular. 

Definitivament, la línia que separa la vella política de la nova és pràcticament inexistent. Perquè gairebé tot està inventat en política. 

Faltaria voluntat política de debò en matèria de participació ciutadana, molta més transparència en la gestió pública i polítiques serioses per a reduir la corrupció al màxim. Però encara s'és lluny de tot això.

Solament s'han afegit noves plataformes per a fer política en aquest començament de segle. Les tecnologies de la informació i comunicació s'han convertit en noves arenes de pugna política entre partits polítics. 

De la mateixa manera, els new looks dels diputats electes en seu parlamentària són l'anècdota. 

Allò realment important és la millora respecte a les maneres de procedir dels actors polítics envers aquells altres que pensen de manera diferent, o diametralment diferent. I aquesta, no es produeix. 

El "tú más o tú menos", continuarà sent el titular sobre la manera de fer política en el curt termini. 

S'ha d'esperar, i veure com els nous partits es converteixen en alternança de govern i, finalment, governin. Perquè des de l'oposició, com es pot veure, val tot.   

Nova política? 

Demà m'aifataràs! 

L'única diferència és que ara hi ha més partits polítics en l'estructura de competència electoral catalana i espanyola. I poqueta cosa més.

Els vells partits polítics de govern han dilapidat la seva credibilitat i confiança per infinitud de casos de corrupció en un context de crisi econòmica. Aquesta vicissitud ha propiciat l'aparició dels moviments socials d'indignació ciutadana i l'eclosió amb força de nous partits en competència amb els vells.  

Tanmateix, s'han de reconèixer els mèrits de Podemos i Ciudadanos. Han aconseguit superar les fortes i complicades barreres d'entrada de la llei electoral espanyola, i institucionalitzar-se. 

Nogensmenys, "Mas de lo mismo" com va dir la senyora Arrimadas al Parlament de Catalunya referint-se al nou President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. 

Doncs, que no se'n parli més, "Mas de lo mismo". 

Fèlix Torras